Bloc personal de n'Artur Parrón

Sobre la moció de censura a Extremadura

artur | 12 Maig, 2014 16:16

No en tenia gaires ganes pero a petició popular (dic, socialdemòcrata), entraré a valorar de manera personal la moció de censura del PsoE a Extremadura.

A títol personal penso que la decisió d'IU Extremadura de no recolzar la moció de censura del PsoE contra el popular Monago no és encertada. La respecto però NO la comaprteixo.

Em sembla brillant per part del PsoE de presentar-la en plena campanya, possant a IU en un vertader compromís.

Per tant, és una moció absolutament electoralista que RES té a veure amb les polítiques o les necessitats de la ciutadania extremenya.

A la vegada aquesta moció oblida que és necessària la implicació dels dos diputats del PREX, que a la vegada són ex-diputats del PsoE... però a nivell mediàtic es possa a IU en tal tesitura.

Dit això he de dir el següent:

-una moció de censura es comunica amb temps i forma a la resta de grups, possibles aliats en la votació; s'han de consensuar el programa, els plans d'acció, els tempos d'execució... Això no s'ha fet així per part del PsoE.

-durant dècades el PsoE extremeny va ofegar i ningunejar IU. No m'extranya gens que ara actuin en conseqüència (encara que a mí em disgusti)

-IU Extremadura el que va fer és abstenir-se en la investidura de Monago, com a cap de llista del partit MÉS votat a les autonòmiques de 2011. En canvi a Andalusia va recolzar activament la SEGONA llista més votada (el PsoE), i ara governen en coalició. Coalició que es va fer després de redactar i aprovar un plà d'acció sobre propostes i tempos concrets; just el que a Extremadura falta.

-Izquierda Unida és un projecte federal que dona autonomia a les seves federacions per a actuar dintre la linia ideològica de la federació. Encara que no ens agradi hem de respectar la decisió dels companys extremenys, igual que la dels companys andalussos que SÍ recolzen activament el PsoE en contra de l'opinió de molts militants de la resta del país (i ningú del PsoE em requereix aclaració ninguna!!!)

-tota aquesta polèmica ve fonamentada en la llegenda urbana que diu que IU ha de recolzar el PsoE quan fa falta; però que quan NO FA FALTA s'ha de deixar ninguneja i ser objecte de la sobèrbia que els nostres companys d'Extremadura coneixen bé.

-L'autocrítica és sana. Si la ciutadania extremenya i IU no recolzàren Fernádez Vara deu haver-hi unes causes concretes, entre elles algunes internes del PsoE suposso...

-I bé, en definitiva no basta anomenar-se "socialista obrer" per a guanyar-se el respecte i recolzament dels partits d'esquerra...cal actuar en conseqüència...

Per acabar, vos deixo unes declaracions de l'aspirant Fernádez Vara sobre els fets: http://www.estrelladigital.es/articulo/espanha/vara-ofrecimos-acuerdo-gobernabilidad-y-respuesta-fue-coz/20140511111355195655.html

De cara al futur, i ja centrats en aquestes Illes, a títol personal em remet a la necessària unitat d'acció de les esquerres.

IU: una llista europea per enfrontar-se amb garanties a la troika

artur | 03 Març, 2014 16:12

Aquest cap de sermana Izquierda Unida ha escollit finalment els primers llocs de la llista per comparèixer a les eleccions europees del proper mes de maig.

Es tracta d'unan llista d'integració, plural, diversa, solvent i insurgent.

Hi trobareu gent de sindicats, moviments socials, així com companys de partits polítics que han considerat positiu comparèixer a les eleccions juntament (ni davant ni darrera, junts) amb IU: són companys d'Iniciativa per Catalunya, ANOVA de Galicia i la Chunta Aragonesista. Amb tots ells ja estem treballant des de fa dos anys en el grup parlamentari de l'Esquerra Plural amb molt bons resultats. Tan bons que han esdevingut l'oposició més clara a les polítiques neoliberals del govern. Altres partits també participaràn de la llista electoral: Izquierda Republicana, Batzarre de Navarra, Confederación de Los Verdes, SUMA, joves del Sindicat d'Estudiants i algun altre.

La llista l'encapçala Willy Meyer, amb ja àmplia experiència al Parlament Europeu i en moviments de solidaritat internacional. És cert que fóren molts els companys decebuts per aquesta capçalera de llista. Els temps actuals reclamaven una elecció diferent i així ho entenguérem a Eivissa i Formentera quan a les primàries celebrades el febrer apostàrem per Javier Couso com a cap de cartell; un company ja conegut en els moviments socials i potser l'home més odiat per l'ambaixada nord-americana a Espanya per no defallir en la causa contra els assassins del seu germà.

Cal dir, però, que el tàndem que Meyer farà amb Marina Albiol (companya valenciana que anirà al lloc 4 de la llista) és dificilment millorable. La feina institucional i la feina de carrer; l'experiència i la joventut; el present i el futur.

També hi trobareu gent del municipalisme (Angela Vallina, d'Asturies), de la lluita social (el propi Couso), del sindicalisme (Paloma López, de CC.OO.) o representants dels milers de joves espanyols empessos a l'exili econòmic (com Lara Hernández).

És una llista molt potent; sens dubte la millor que ha presentat mai IU a unes europees. Criticable i millorable, com no. Però ningú li pot negar que ara per ara aquesta és la millor eina que tenim per enfrontar-mos als representants de la troika a les eleccions europees.

Però no només es tracta de persones que composen una llista. Es tracta també d'un programa electoral realitzat des de les àrees d'el.laboració col.lectiva, autèntica senya d'identitat d'IU. Vol dir que tots i totes les militants i simpatitzants han participat d'alguna manera en la seva confecció. I a més, és un programa dissenyat en comú amb els altres partis del PIE (Partit de l'Esquerra Europea) que compareixen a les eleccions i que tenen a Alexis Tsipras el seu candidat a presidir la Comissió Europea.

En definitiva, el que aquest cap de setmana hem presentat a Madrid és l'aliança política i social d'aquells que s'oposen a la troika, d'aquells que creuen urgent transformar Europa en un lloc habitable i regit pels Drets Humans, no per les lleis del mercat. I sí, encara hi ha molta gent rebel i lluitadora amb qui convergir. El camí és llarg i sinuós però al final ho aconseguirem. (Segueix)

Nova etapa: Esquerra Unida d'Eivissa i Formentera

artur | 28 Novembre, 2013 09:35

El passat 26 d'octubre l'assemblea interinsular d'Esquerra Unida d'Eivissa i Formentera em va escollir com a coordinador.

És d'agraïr que les companyes i companys hagin depositat aquesta confiança en mí; en uns moments en que la nostra formació augmenta en confiança ciutadana és una gran responsabilitat encapçalar-la.

He de dir, però, que no estiré sól. A la Comissió Executiva s'hi troben companyes i companys que aportaràn un bon grau d'experiència i una bona dosi de joventut. Crec sincerament que serà una mescla òptima i ens sortirem enfortits.

La nostra primera tasca ha de ser, sens dubte, la de reforçar els lligams amb la societat civil. Per això estem ja en plena campanya de converses amb diverses associacions i entitats de l'àmbit social per tal de conèixer de primera mà quina és la situació real de la ciutadania i quines són les conseqüències reals de la crisi-estafa-extorsió que estem patint.

Creiem en la proposta d'Izquierda Unida de anar creant un Bloc Polític i Social que sigui de veritat una alternativa al Poder, que pugui enfrontar-se amb garanties al bipartidisme i a la Troika. I això només és possible amb la confluència de partits polítics i moviments socials que s'opossin als dictats neoliberals i a un règim de la Transició ja esgotat i en absolut representatiu

A aquest procès l'anomenam #caminampreguntant perque la nostra voluntat és la de créixer i avançar preguntant, qüestionant als demés.

Esquerra Unida d'Eivissa i Formentera creu fermament en que unes altres illes són possibles; i sap que en aquest convenciment no està sola.... Només cal caminar, preguntar i confluïr en una mar d'idees i propostes.

Salut!!

X Assemblea d’IU: Hi ha alternatives a la crisi

artur | 03 Gener, 2013 12:11

El passat cap de setmana es va celebrar a Madrid la Xª Assemblea Federal d’Izquieda Unida-Esquerra Unida, amb ample representació d’EU de les Illes Balears i Pitiüses. El lema de la convocatòria –“Transformar la mobilització en organització, la rebel·lia en alternativa, l’alternativa en poder”- és el més adient per afrontar aquesta època de crisi-estafa que afecta el 99% de la població en tots els àmbits de la seva vida quotidiana: treball, vivenda, sanitat, educació, medi ambient, drets socials elementals…

Les polítiques neoliberals dels darrers anys han beneficiat –com no podia ser d’una altre manera- els més poderosos i els especuladors. Ningú no discuteix ja que un exigu 1% de la població és el gran vencedor d’aquesta etapa caracteritzada per la bombolla Inmobiliaria, la desregulació dels mercats, l’economia especulativa i el frau fiscal i la centralització de les decisions econòmiques en la troika (Banc Central Europea, FMI i Comissió Europea).

L’Assemblea ha denunciat la “Dictadura del capital” que entrega la sobirania popular i els interessos generals a unes institucions supraestatals als servei exclusiu dels interessos especulatius. Els efectes més evidents d’aquest procés són les retallades que els governs estan aplicant sota l’excusa de que són inevitables per tornar als nivells de benestar anteriors a la crisi. Aquestes retallades, anomenades descaradament “reformes estructurals” beneficien únicament els interessos de les grans empreses i oligopolis. És més, les retallades, les reformes laborals de 2010 i 2012 i totes les polítiques econòmiques i fiscals encaminades, suposadament, a posar fi a la crisi, el que han fet és augmentar la precarietat laboral, la desigualtat ciutadana i el dèficit democràtic, a la vegada que augmentava el compte de resultats de les grans empreses beneficiades per les retallades i les privatitzacions.

Els drets universals que creiem assegurats –educació, sanitat, dependència, vivenda, expressió…- són posats en qüestió per les institucions que, en teoria, els haurien de garantir.

Quan PP i PSOE varen pactar el 2011 la reforma exprés de l’article 135 de la Constitució, que establia prioritari el pagament al deute dels bancs sobre la despesa social, ja es va fer evident que calia una força política i social que proposés una rebel·lió democràtica i ciutadana per parar el procés d’expropiació dels nostres drets adquirits.

La rebel·lió ciutadana proposada per IU té com a objectiu disputar l’hegemonia política al bipartidisme i anteposar els interessos de la societat als interessos dels grans bancs. Sempre des de la convicció de que són possibles i necessàries polítiques econòmiques i socials alternatives, i que no s’ha de caure en el fatalisme, alimentat pels medis de comunicació del sistema, de que la crisi és com una grip que algun dia passarà.

És possible implementar mesures fiscals justes i progressives; és possible crear una banca pública; és possible assegurar en la llei i en els fets els drets inalienables a la salut, l’educació i la dependència sense haver de recórrer a la privatització; i és possible garantir per llei i en els fets el dret constitucional a la vivenda. Només cal voluntat política i una força política i social amb voluntat d’aplicar aquestes mesures.

El Bloc Social i Polític que proclama la Declaració final de l’Assemblea està destinat a discutir l’hegemonia neoliberal, i per això s’ha de lluitar des de les institucions i també des del carrer per obrir camí a un Procés Constituent que canviï les estructures, aquesta vegada a favor del 99%.

En aquest context, Esquerra Unida d’Eivissa i Formentera vol formar part d’aquest Bloc que ha de representar una alternativa viable i veritable. Esquerra Unida a les Pitiüses –que tindrà un/-a representant al Consell Polític Federal d’IU- estarà al carrer al costat d’altres organitzacions polítiques, sindicals i socials defensant el que és nostre, els nostres drets, les nostres esperances i la nostra dignitat.

Elva Alonso, Mª Angeles Vega, Artur Parrón

Delegades i delegat d’EU d’Eivissa i Formentera a la “X Asamblea Federal de IU”

PP o cómo acabar de una vez por todas con las PYMES.

artur | 12 Novembre, 2012 10:09

Este, y no otro, es el programa electoral auténtico del Partido Popular; el que nunca explicó y ocultó cuánto pudo, consciente que el 85% del tejido empresarial del país lo conforma la pequeña y mediana empresa y los autónomos.

La política fiscal del Estado español los últimos años se ha caracterizado por su carácter regresivo e insolidario: la presión fiscal recae sobre los más (clases trabajadoras y pymes), mientras que sobre las grandes fortunas apenas hay algunos impuestos de carácter simbólico. Y son precisamente estas grandes empresas y fortunas las que generan el mayor fraude y evasión fiscal, unas tres cuartas partes del total en España. Las facilidades de las grandes fortunas del país para evadir a paraísos fiscales o vía SICAV y a su vez aparecer ante la ciudadanía como modelos a seguir sólo se explica en el marco de una sociedad anestesiada y desinformada.

En el contexto actual de crisis económica –aunque a estas alturas ya sabemos que no existe tal crisis sino que se trata de una enorme estafa de los poderes financieros ejecutada desde organismos internacionales como FMI, BCE y UE- la lucha contra el fraude supondría un alivio y un aviso a los “mercados”. Según el Sindicato de Técnicos de Hacienda (Gestha, informe de 18 de abril de 2012), si se emprendiera una auténtica campaña contra el fraude fiscal se recaudarían 63.000 millones de euros. Se trataría de reducir la economía sumergida unos diez puntos, de imponer un nuevo tipo fiscal del 35% en el impuesto de grandes fortunas con beneficios de más de un millón de euros, de restringir las SICAV utilizadas por los más ricos para pagar menos, y prohibir las operaciones especulativas a corto término contra la Deuda Pública, entre otras iniciativas. Todo ello podría lograrse si existieran medios, que a su vez dependen de la voluntad política del partido gobernante de turno.

Es cierto que las políticas de exterminio de pymes y autónomos no son exclusivas de España. Se trata de una política de alcance europeo que favorece el negocio de las grandes empresas y la libertad absoluta a la hora de imponer horarios, condiciones laborales, etcétera. El ejemplo más conocido es la Directiva de Servicios o Bolkestein (2006) que liberaliza la prestación de servicios en el ámbito de la UE. En este contexto, las grandes empresas no encuentran competidor en pequeñas y medianas empresas, las cuales sobreviven sabiendo que las cartas marcadas estan en manos de grandes superficies y multinacionales.

El resultado es la destrucción del tejido de pymes y autónomos y la precarización de las condiciones laborales en las grandes empresas.

A su vez, los continuos recortes del gobierno y su apuesta por la austeridad –una apuesta suicida según diversos economistas- afectan la capacidad de consumo de los ciudadanos y, por lo tanto, la posibilidad de pymes y autónomos de salir a flote. La precariedad laboral en aumento, la política fiscal regresiva que hace recaer el coste de la crisis en las clases medias y trabajadoras, al aumento del paro y la subida del IVA –el impuesto más injusto que existe pues recae de igual modo sobre capas pudientes y masas empobrecidas-, la reducción de la prestación por desempleo, el ataque sin complejos a los sueldos de los empleados públicos provocan una caída del consumo interno y el consiguiente cierre de pequeñas y medianas empresas, unas 177.000 desde 2008 según ESADE. Ante este panorama basta recordar que la gran mayoría de los puestos de trabajo en España se ocupan en pymes, con lo que el cierre de pequeñas empresas provoca a su vez un aumento del desempleo.

A todo ello cabe añadir los efectos de las últimas reformas laborales (2010 y 2012) que consagran el despido más barato pero que no crean empleo –como demuestran mes a mes los datos de desempleo- y que además crean una gran incertidumbre e inestabilidad en el seno de la propia pyme.

Esta situación no la revierte el aumento del crédito bancario porque después de ser rescatados con dinero público bajo promesas de retomar la senda del crédito, se han dedicado a eliminar y amortizar activos nocivos, especialmente inmobiliarios. Y ello, bajo la negativa del PP a la exigencia del grupo parlamentario de Izquierda Plural de abrir una comisión parlamentaria de investigación para depurar responsabilidades por esta gran estafa bancaria.

Así pues, las políticas económicas de los gobiernos del PP en Madrid y Mallorca cargan la factura de la crisis sobre los que son sus víctimas: clases trabajadoras, función pública y pymes y autónomos. Las conquistas históricas en materia social, laboral y de derechos de toda índole estan siendo amenazados por unos gobiernos que creen que la crisis es una buena oportunidad para desmantelar el Estado del Bienestar, beneficiando con ello a las grandes empresas.

Con sus políticas económicas y fiscales, el gobierno del PP se ha erigido como enemigo número uno de las pymes y autónomos; es decir, del 85% del tejido empresarial del país.

1 2 3 4 5 6 7 8 9  Següent»
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb