Bloc personal de n'Artur Parrón

Com a candidats al Congrés i al Senat per Esquerra Unida d’Eivissa i Formentera volem donar el nostre més sincer agraïment a totes les persones que el dia 20 de novembre es rebel.laren i confiaren el seu vot a la nostra candidatura.

En uns moments de crisi econòmica profunda i d’un absolut desprestigi de la tasca política, el fet que un 5% de la població que va anar a votar ens escollís ens omple d’orgull i referma el nostre compromís amb el projecte alternatiu d’Esquerra Unida.

Tingueu la seguretat que els onze diputats que la nostra federació ha obtingut al Congrés (fruit d’una Llei Electoral injusta que no ens cansarem de denunciar) esdevindran un baluart de la rebel.lia ciutadana enfront de les polítiques neoliberals de retallades en drets socials que s’augura per a la propera legislatura. Davant la fam insaciable dels mercats nosaltres oposarem el nostre programa polític, reclamant una fiscalitat progressiva, la defensa de la sanitat i educació públiques i un canvi en el model actual de desenvolupament basat en el totxo i l’especulació financera.

Des d’aquí volem també agraïr la feina de tota la gent que ha participat en la campanya electoral; una campanya molt austera que les maquinàries de PP i PSOE i els mitjans de comunicació han volgut minimitzar però que ha estat la veu de la dignitat de totes les persones apallissades per la crisi. També agraïr a totes les persones que se’ns han acostat durant la campanya per oferir-nos el seu suport.

A tots ells, i també a tota la gent que sense votar-nos es sent víctima d’una crisi que ni ha provocat ni compren, els hi oferim el Grup Parlamentari d’Esquerra Unida per tal de fer arribar les seves propostes al Congrés, actuant així com a altaveu de l’esquerra social i alternativa de les Pitiüses.

Artur Parrón

Miguel Vericad

Candidats al Congrés i Senat d'Esquerra Unida Eivissa i Formentera

El rescate de la economia griega no es tal; es un rescate de los bancos europeos (sobre todo alemanes) que durante años compraron deuda griega y que ahora necesitan cobrar para capitalizarse. Con dinero de todos los europeos NO estamos salvando a los griegos, sino a los bancos europeos que especularon con una economia mal gestionada (aunque eso no les importó hasta que llegó la hora de cobrar).

Tres cuartas partes del fraude fiscal en España -unos 42711 millones de euros- la realizan las grandes empresas y las grandes fortunas. Tres veces más que autónomos y pymes. No lo digo yo; lo dice Gestha, el sindicato de técnicos de Hacienda, que algo sabrán del tema, digo yo...

El retraso en la edad de jubilación en Europa viene avalado por un informe del Parlamento Europeo -el llamado Libro Verde, redactado por una eurodiputada del PP holandés-, que fue votado a favor por PP, PSOE, CiU i ERC. Sólo IU votó en contra.

Si Adam Smith viera en que han convertido el liberalismo que él mismo teorizó, se volvía marxista de modo fulminante.

Por cada euro que mueve la economia real, la de bienes y servicios de toda la vida, se mueven 300 en la economía especulativa, la de casino, la de bolsas, deudas, primas de riesgo y demás subterfugios.

Amigues i amics; com ja debeu saber soc el candidat per Formentera i Eivissa al Congrés dels Diputats per ESQUERRA UNIDA DE LES ILLES BALEARS. Dir-vos primer de tot que no "m'han enganxat", tal i com em va comentar algú pel carrer.Hi estic voluntàriament perque crec que és l'hora d'actuar, de participar, de comprometre's... Ningú m'ha obligat; ni tan sols en Toni Malalt ha hagut d'insistir, perque jo ja tenia sa decisió presa.Donc la cara amb totes les conseqüències. Alguns no ho entendran...altres ho compartiran. I alguns altres, uns pocs, faran el camí amb mi.És el moment d'apostar per polítiques d'esquerres. Perque ja fa massa temps que les polítiques neoliberals no fan més que eixamplar les diferències socials, que excloure diversos sectors socials, i que reduïr la Democràcia a un simple tràmit administratiu. Per aixó estic a Esquerra Unida...Com ja sabeu, aquestes eleccions es disputen entre les dues cares d'una mateixa moneda. Tots dos candidats representen les mateixes solucions a la crisi: retalls, retalls i més retalls. Tots dos defensen els mateixos grups d'interessos: els amics d'Esperanza Aguirre, d'Artur Mas, den Bauzá i els 37 amics den Zapatero. Només Esquerra Unida ofereix una alternativa a les polítiques neoliberals i una resposta a la progressiva privatització del sector públic. I aquesta sera la gran batalla dels propers mesos: la batalla per la defensa d'alló públic, sanitat, educació, serveis socials. La defensa del que és de tots i totes, i no d'uns quants que només hi veuen un negoci.Però tot això no es pot fer sol. Esquerra Unida necessita assolir el 5% dels vots per tenir un grup parlamentari. I tenir més presència a les comissions parlamentàries i, per tant, més presència als mitjans de comunicació per poder donar una opinió diferent a la de PP i PSOE. I per defensar la cosa pública...És un camí que no es pot fer sol... hem de ser molts i moltes, tots els que ens sentim víctimes d'aquesta crisi que ningú de naltros ha provocat. Vens??? .

La veritat: tant dona si ZP diu adéu i es possa un altre al seu lloc si és per portar endavant les mateixes receptes per sortir de la crisi.

Han passat vint-i-quatre hores del seu anunci i ja apel.la a l'orgull per remuntar les enquestes que anuncien la derrota del PSOE.

Però es que no es tracta d'un canvi de cara ni de cartell!

Es tracta d'un canvi de polítiques econòmiques. Es tracta de que el seu successor o successora abandoni les amistats perilloses dels 44 majors empresaris del pais i faci polítiques per a la resta de ciutadans. Quan ho faci, sí podrà apel.lar a l'orgull del "socialisme".

Però mentres, no podrà treure's de sobre l'estigma de ser un president que ha traït la base social del seu partit -em sembla que en Botín no esta afiliat...-, que ha incomplert les seves promeses i que ha defraudat als milions que el votaren.

Ho arreglarà el seu successor o successora reclamant COM FAN SEMPRE el vot útil???

Fent una mica memòria veuriem que durant la campanya electoral de 2008 els membres del govern i els seus mitjans afins s’afanyaven en negar l’existència d’una crisi econòmica que ja albirava als Estats Units, i que tindria el seu punt àlgid en la fallida de Lehman Brothers el setembre d'aquell mateix any.

A Espanya l’esclat de l’anomenada “bombolla inmmobiliaria” –ningú va preveure que les bombolles acaben sempre per esclatar?- provocà la fallida de grans i petites immobiliaries i un impacte encara no del tot calcul.lat sobre el món financer, bancs i caixes d’estalvi, que finançaven a discrecció aquesta “bombolla”.

Entre d’altres solucions que el govern ha anat propossant per fer front a aquesta crisi, amb el suport incondicional de patronal, bancs i organismes financers internacionals –no seran aquests els vertaders redactors de la politica econòmica del PSOE?- trobem mesures d’una efectivitat dubtosa per fer front a la crisi, com la rebaixa del 5% del sou dels funcionaris i la fí dels ajuts als aturats de llarga duració i l’anomenat “xec bebe”. Són, en bona mesura, decisions tàctiques, conjunturals, que probablement seran subsanades en properes convocatòries electorals quan s’hagi de festejar el votant. Ara bé, altres mesures empreses van al cor mateix de l’Estat del Benestar, atempten directament contra les classes mitjanes i treballadores i condemnen amplis sectors socials a l’atur i la marginalitat del sistema; bàsicament els joves -abocats a treballs temporals mal remunerats i sense esperances de cobrar una pensió digna al final de la seva vida laboral- i els aturats de més de quaranta anys, amb escasses perspectives de trobar feina.

Aquestes mesures ténen, a grans trets, dos eixos. El primer, el retard en l’edat de jubilació, és un procés també engegat a altres països europeus i que va dirigit directament contra el benestar de les classes més desafavorides que hauran de cotitzar més anys per poder cobrar la totalitat de la seva pensió. La reforma de les pensions no és més que una claudicació davant les pretensions del sector financer que hipotecaran el futur de tota una generació, la dels joves, que mab prou feines troba una ocupació estable i digne.

El segon eix, i obviament molt lligat a l’anterior, és l’euforia privatitzadora iniciada pel govern anomenat socialista i recolzada per tota la resta de la dreta, política i econòmica. Primer va ser el rescat bancari, la recapitalització de les empreses privades que anomenem bancs amb diners de tothom, amb sous publics. Si els prop de 12.500 milions d’euros haguessin estat destinats a les necessitats dels clients dels bancs i caixes i en ajudar a pagar hipoteques aquest país s’hauria estalviat milers de desnonaments –si, hi ha gent que perd la seva casa per no poder afrontar la hipoteca mentre altres gaudeixen de “supercasas”- i la proliferació de bufets d’advocats dedicats exclusivament al “desahucio express”. Paral.lelament, les fussions entre caixes d’estalvi, entitats teòricament creades amb finalitats socials que no poden competir en un món financer dominat pels mega-bancs, buida de contingut l’esperit fundacional d’aquestes caixes.

La punyida més recent és el projecte de privatitzacio de les caixes. Quan les coses anaven ben dades ningú des del Banc d’Espanya ni el govern va aixecar la veu contra els excessos –bàsicament immobiliaris- de les caixes, grans i petites. En el contexte actual de crisi financera sembla que han de ser tots els contribuents amb els seus impostos qui hagin de salvar les caixes per, després, traspassar-les a mans privades, amb les conseqüències negatives que tindria aquest proces pel crèdit a PYMES i families.

La cacera de les caixes –la “bancarització”- ha començat, sostinguda per la patronal, PP i govern del PSOE. Són un plat de gust dels grans bancs perque concentren més de la meitat de l’esforç estalviador dels espanyols, tenen un extens patrimoni immobliari i participacions en innombrables fons de gestió. Per què no crear un gran banc públic, dedicat a les necessitats dels ciutadans, PYMES i families, i que tingui un control públic, transparent i democràtic? Per quina llei no escrita s’han d’entregar les caixes, la seva riquessa i la seva orientació social al capital financer i especulador?

I no hi ha debat possible. Fins i tot el dret a debatre les solucions a la crisi s’ha privatitzat –com si no s’ha d’entendre la reunió del president Zapatero amb els majors empresaris del pais? Per que no reunir-se amb els ciutadans més hipotecats del pais? O amb els aturats de més llarga durada del pais?-. Ara són els “mercats”, ents fantasmals, qui dicten les pautes a seguir.

Recentment, el projecte de privatitzar parcialment AENA i la gestió de les torres de control d’alguns aeroports ha posat en evidencia l’euforia privatitzadora i la voracitat de les grans multinacionals a l’hora de imposar la seva empremta a tots els àmbits de la nostra vida quotidiana. Si el leitmotiv de l’empresa privada és el major benefici en el menor temps, com és possible que serveis estratègics pel benestar de la ciutadania com l’aeri passin a mans privades? Ja va passar als anys noranta amb la liberalització de serveis elèctrics, telefònics i aeris, i els resultats pels consumidors no són ni de bon tros els que ens varen prometre en aquells moments (millor servei, millors preus, més eficiencia...).

Aquestos són, a grans trets, els dos eixos de l’ofensiva contra la cosa pública. Ofensiva recolzada en el desprestigi gairebé patológic de tot el que tingui a veure amb la gestió pública; han sortit algunes de les autoritats polítiques o econòmiques a defensar la imatge dels funcionaris, de les institucions esquitxades per la corrupció, de les empreses públiques acusades d’ineficaces? Avui dia, època de crisi i privatitzacions, quan es tracta de defensar alló públic, ni els propis representants públics hi són...

I és aquí on ens trobem amb un tercer eix, d’arrel estrictament espanyola, i del qual se’n parlarà sovint d’aquí endavant: el qüestionament de l’Estat de les Autonomies, la campanya de desprestigi intencionada empresa pels dos partits grans i els seus mitjans contra les administracions públiques properes als ciutadans i l’inici d’una ofensiva centralista i uniformitzadora.

En definitiva, la socialdemocracia actual ha abandonat l’ideal de la redistribució i justicia social. És el que succeeix quan un s’aplega als mercats i les insaciables corporacions financeres internacionals.

Paradoxalment, la cosa pública mai havia estat en més perill com quan ha estat assetjada per un govern anomenat “socialista” que ha perdut definitivament la fe en l’Estat del Benestar.

• Inici
• Arxius
• Àlbums
• Enllaços
• Bloc de BalearWeb

«	Gener 2012					»
Dl	Dm	Dc	Dj	Dv	Ds	Dg
						1
2	3	4	5	6	7	8
9	10	11	12	13	14	15
16	17	18	19	20	21	22
23	24	25	26	27	28	29
30	31

• Gràcies
• DOS O TRES COSAS SOBRE ECONOMIA (modestia aparte...)
• Artur Parrón, candidat d'Esquerra Unida per Formentera i Eivissa.
• Zapatero diu adéu... i a mi plim!
• Orgia privatitzadora en temps de crisi.
• Zapatero: valor segur de la dreta.
• ZP liquida l'estat del benestar en un any.
• PRESENTACIONS DE "L'EXILI BALEAR A MÈXIC" A PALMA I EIVISSA.
• Un botín para Botín
• Lluitar contra la corrupció et porta a la presó.

• General [36]

• RSS 0.90
• RSS 1.0
• RSS 2.0
• Atom